Teresa, estudiant de filosofia.

Vaig anar a l'Estitxu quan em vaig adonar (o quan vaig començar a entreveure) que les eines que havia estat utilitzant al llarg de la meva vida per estar bé ja no em servien. Els sentiments d'angoixa i ansietat, de culpa, que m'acompanyaven a tot arreu ja feia molt de temps, convertien la meva vida en un lloc pesat (tan pesat! I d'això només me n'adono ara) i claustrofòbic.

 

El que vaig retrobar amb l'Estitxu va ser la curiositat pel món que m'envolta. Ja només amb les primeres sessions de notar i sentir el meu cos, junt amb les emocions i els pensaments que no paraven, em vaig sentir colpejada per la realització que sempre havia viscut com si fos dos: jo (la ment) i una cosa que em permetia moure'm amb més o menys facilitat (el meu cos).

 

Potser el millor ha estat aprendre a ser una, sencera, a ser jo, tot i la por que em crea a vegades la intensitat que això implica. I sobre tot el que he après ha estat que no hi ha cap part de mi que domini les altres; tot funciona en conjunt, tot es comunica amb la resta, i la feina tranquil·la de respirar a cada moment i relaxar-me, sense adormir-me, s'ha anat fent cada vegada més fàcil i més alliberadora.

 

Encara queda camí i procés, això ho tinc clar, però saber-ho ja no és una angoixa, i les decisions que prenc i les coses que faig ja no es converteixen en dubtes passats només dos minuts. Diguéssim que ja no aconsegueixo les coses (amb tot l'esforç que implica aconseguir), sinó que senzillament les faig. És un luxe!

 

Volver